Thirst és una obra lírica, colpidora i càusticament divertida. Està ambientada a la cuina de la residència d’estiu de la família Tyrone. Té com a teló de fons El llarg viatge del dia cap a la nit, el monumental drama d’Eugene O’Neill sobre un dia i una nit d’estiu de l’any 1912, en la vida de quatre membres de la família Tyrone.
Els personatges de Noone —dues criades immigrants i un xofer— lluiten amb la negació, la responsabilitat personal i el fracàs, mentre busquen l’amor, la pertinença i el sentit de què vol dir realment anomenar «casa nostra» algun lloc concret on habitem.
El dramaturg es planteja les dues obres —la seva i la d’O’Neill— mantenint una ‘conversa’ entre elles, però els espectadors no han d’estar familiaritzats amb el drama d’O’Neill per comprendre l’obra. Assedegats és totalment autònoma. És la gran història inèdita dels irlandesos a Amèrica. Desenes de milers de noies com la Bridget i la Cathleen provenen del camp d’Irlanda, deixen les seves famílies per servir sopars a les cases d’estiu de famílies riques com els Tyrone o treballen en fàbriques. No es poden quedar a casa seva, no tenen res. No volen viure amb els seus pares i acabar com ells. Els agradaria tenir una oportunitat i no tenen més remei que guanyar-se la vida com sigui. No hi ha alternativa.
Les protagonistes irlandeses d’Assedegats pateixen els traumes, les contradiccions i les dificultats comparables a les de molts immigrants de qualsevol indret del món que es veuen obligats a allunyar-se de la seva terra empesos per un afany de millora, per sortir de la precarietat de les seves vides. Molts d’ells aconsegueixen una feina al país d’acollida, poden viure dignament i ajudar la família que han deixat enrere, però la integració emocional és molt difícil: enyoren la terra que els ha vist néixer, els pares (o, de vegades, els fills) que han hagut d’abandonar. Per molts anys que passin sempre mantenen el desig del retorn a la seva pàtria i no volen perdre els seus orígens. Però l’estatus que han aconseguit en la seva nova vida els aferra al país on han immigrat. Segons Noone, «un dramaturg torna al lloc d’on va venir».
